Tot just arrencada la temporada, la que serà l’última de la era híbrida, és el moment de fer un repàs als èxits i fracassos d’aquest període. Sense cap mena de dubte aquesta era quedarà marcada per l’enorme domini Mercedes, que ha monopolitzat completament els títols i ha forçat als capitostos de la Fórmula 1 a canviar la normativa per tal d’augmentar la imprevisibilitat del campionat. 

El 2014 es va estrenar una nova era a la Fórmula 1, una que portava els motors elèctrics a la competició, reduïa la mida dels motors d’explosió i feia més grossos els monoplaces, a l’igual que els pneumàtics. L’objectiu era aconseguir més velocitat alhora que s’intentava que la competició no quedés enrere dels avenços tècnics en matèria ecològica. D’aquesta manera també canviava el punt clau dels monoplaces, que havia estat dominat magistralment per Red Bull i Adrian Newey els anys anteriors i focalitzava l’èxit en la combinació motor+turbo+motor elèctric.

Mercedes va ser qui millor va aprofitar aquest canvi de situació i simplement van passar per sobre la competència. La seva superioritat era tal que els primers anys es van poder centrar en mantenir la fiabilitat controlada. Només amb els anys hem descobert els punts dèbils de Mercedes, com la temperatura dels pneumàtics, però forçar un error seu sempre ha estat massa difícil com per suposar una amenaça pel títol. L’únic any en que va semblar possible un canvi de tendència va ser l’any 2017, quan Ferrari va tenir una gran primera meitat de campionat. Mercedes va mostrar debilitat, Vettel va viure el seu millor any a Ferrari i va arribar al descans de l’agost per davant en la classificació, però a la tornada, Hamilton va ser imparable i va acabar sent campió amb 2 curses per disputar.

La era híbrida ha despertat moltes crítiques, però començarem amb els punts positius. l’assumpció de la tecnologia híbrida ha permès mantenir la Fórmula 1 com el que ha estat sempre, un motor de la innovació automobilística, no ens enganyem, les competicions de motor són bancs de proves on la competició permet posar les noves tecnologies sota pressió, i la F1 ha estat clau en el desenvolupament dels motors híbrids, especialment en el rendiment d’aquests motors i els sistemes que controlen la distribució de la potència entre els 2 motors. També els motors de combustió han estat àmpliament millorats en aquest període, el canvi a motors més petits, amb turbo i la limitació de les revolucions han afavorit una millora enorme de l’eficiència dels motors, arribant als 1.000cv de potència combinant el motor de combustió interna (limitat a 15.000rpm) i l’elèctric.

Això juntament amb el progressiu augment de la mida dels monoplaces, permetent una millora en la capacitat per generar adherència tant de forma mecànica com utilitzant l’aerodinàmica, ha fet que aquests monoplaces hagin estat dels més ràpids de la història, tot alhora que s’evitava, amb una política de contenció de la despesa, que els equips privats no poguessin mantenir el ritme i acabessin abandonant la competició davant de l’augment exponencial de costos que havia tingut la F1 des del canvi de segle.

Però tot això segurament passarà desapercebut, enterrat en els errors i fracassos que aquesta era ens ha portat. Per començar on ho havíem deixat, la contenció de la despesa ha permès salvar una competició amb 10 equips, però no ha aconseguit que tothom competeixi en igualtat de condicions, el sostre de despesa ha seguit a una alçada que només Ferrari i Mercedes han pogut mantenir, i al deixar els sous dels pilots fora, han pogut blindar les seves estrelles sense problemes. Això ha contribuït a un fracàs més gran, el més gran del període segurament, la competitivitat. Tots els canvis importants de normativa busquen el mateix, augmentar la imprevisibilitat, buscar formes de que no se sàpiga el guanyador abans de començar. En aquest cas es volia acabar amb la tirania de Red Bull i s’ha acabat facilitant la de Mercedes.

Més enllà d’això, el disseny dels monoplaces ha derivat en una situació que s’ha sumat al problema de la falta de competitivitat, la dificultat per avançar en pista. La necessitat de circular en aire net que tenen els monoplaces actuals, combinat amb la seva mida (2m d’ample), han fet que en la majoria de circuits, especialment els més antics amb pistes més estretes, els avançaments s’hagin reduït molt. Aquests problemes combinats, sumats a qüestions estètiques com el so característic dels motors anteriors, que va desaparèixer arrel de la limitació en les revolucions dels motors per garantir la seva durabilitat, han desembocat en una mala acollida per part del públic, i una baixada de les audiències, que va portar al canvi de propietat del grup l’any 2016, en un intent de modernitzar l’aparença de la F1 i buscar canvis que milloressin la competitivitat des d’un punt de vista més proper  l’espectador.

Aquests canvis arribaran l’any vinent, després d’haver-se endarrerit per la pandèmia. De cara a la propera era s’ha volgut posar molt d’èmfasi en reduir la penalització que suposa, a nivell aerodinàmic, rodar a molt poca distància d’un altre monoplaça. També s’ha volgut avançar en la millora tecnològica i ecològica de les curses i s’ha volgut aprofundir en la limitació pressupostària per apropar els equips entre si, augmentant les peces comunes i reduint el sostre salarial. Aquestes són les propostes, només el temps dirà quin és el seu efecte.