La Fórmula 1 indubtablement ha fet passos endavant a l’hora de convertir-se en un esport més inclusiu. Lluny queden els anys on l’automobilisme era un entreteniment d’aristòcrates i oligarques. Però queda moltíssima feina per fer i es va tard. Encara hi ha murs a enderrocar per assegurar que homes i dones hagin de recórrer el mateix camí, havent de superar només els ja nombrosos obstacles que comporta escalar categories per arribar a ser un dels 20 millors pilots del planeta.
De tots és ben sabut que per arribar a la F1 no n’hi ha prou amb ser molt bo, has de tenir algú que inverteixi en tu, sigui la família, patrocinadors o directament un equip que cregui que el teu talent els reportarà beneficis. Els diners manen i sobretot manen els diners que es guanyen aviat. Per això l’automobilisme (com qualsevol sector) pateix d’un curt-terminisme que fa molt difícil implantar canvis que suposin una inversió que només reporti beneficis a llarg termini. Ha costat anys pensar com fer la competició més respectuosa amb el medi ambient i la integració racial i de gènere en llocs de responsabilitat segueix sent una assignatura pendent amb comptadíssimes excepcions.
Però tornant als protagonistes de la competició, què fa que no hi hagi dones pilot a la F1? Primer de tot oblidem-nos de factors físics, una dona amb la preparació física adequada no té problemes per conduir un monoplaça de Fórmula 1 (es necessita estar en forma, siguis home o dona), si un cas la mida més reduïda i el menor pes juguen a favor dels equips en el disseny. Tots recordem problemes de pilots alts per cabre dins del cockpit o de pilots que tendeixen al sobrepès per mantenir-se en pesos baixos per complir els pesos màxims fins i tot a costa d’una penalització en el seu rendiment i resistència. El talent requerit, intel·ligència espacial, coordinació i capacitat de reacció, sorgeixen en una distribució equivalent entre homes i dones i es poden entrenar de la mateixa manera.
De fet, per posar un exemple i que se’m permeti el comentari com a historiador, durant la 2a Guerra Mundial, l’exèrcit soviètic (l’únic que va incorporar dones al combat) va decidir donar prioritat a les dones en l’accés a l’entrenament d’unitats de franctiradors. El motiu és ben senzill, durant la formació militar van descobrir que les dones tendien a mostrar més paciència i capacitat d’observació, aptituds clau en un tipus d’unitat que podia haver de passar dies sola, sense disparar un sol tret fins a identificar l’objectiu de la missió.
Tornant a què aparta a les dones dels volants de la F1. D’una banda el que és evident és que el percentatge de candidats homes és molt superior al de candidates, però això no és més que una conseqüència del propi fet de que no hi hagi dones a dalt de tot. Tenir referents amb els que et puguis identificar és clau per aconseguir generar un interès ampli entre el públic infantil, que és d’on es nodreixen les bases dels esports. És a dir, perquè arribin més dones a la F1, primer n’hi ha de començar a haver. Invertir ara en dones pilot és obrir la porta a doblar el talent que entra a la F1, tant simple com això.
El que ho frena és, en part la arcaica concepció de que l’esport és una cosa d’homes, que encara segueix molt arrelada en tots els negocis esportius. Però a més, aquest càlcul de que invertir ara en promocionar les dones al motorsport no tindrà retorn fins d’aquí uns quants anys, cosa que no lliga gaire amb el curt-terminisme que regeix en els càlculs dels patrocinadors. Caldrà que algú sigui valent i hi aposti, no pel bé de les dones, sinó pel bé de la competició. S’està deixant sistemàticament la meitat del talent potencial fora de l’equació.
Bernie Eccleston va dir quan va anunciar el desembarcament del Gran Circ a la Xina “hi ha 1.400 milions de persones a la Xina, algú ha de poder portar un F1” doncs bé, hi ha gairebé 4.000 milions de dones al món i de ben segur que n’hi ha més d’una que tindrà la capacitat no només d’arribar, sinó de guanyar a la F1.
