Qui és Jordi Torres, el pilot català dues vegades campió de MotoE

Jordi Torres es prepara per disputar aquest 2023 la seva quarta temporada com a pilot de la Copa Mundial de MotoE, on s’ha coronat dos cops Campió del Món. Descobreix tot el camí que ha recorregut fins arribar on és ara. 

ELS INICIS

Nascut a Rubí el 27 d’agost de 1987 a Rubí, Jordi Torres Fernández és un dels pilots més exitosos en l’àmbit català. Actualment, té trenta-cinc anys i, tot i tindre una edat en la qual molts dels grans campions del motociclisme ja pensen en la retirada, a Torres li queda corda per estona. Els seus inicis a la competició es van produir als sis anys. Després de sis anys competint en minimotos —de 1993 a 1998— Jordi Torres es va passar als Escúters de 50cc, i l’any 1999 va aconseguir el seu primer títol proclamant-se campió de Catalunya d’Escúters 50 cc.

Mentre disputava el campionat d’Escúters, va competir també a l’Open RACC de 50cc, on va viure el seu primer contacte amb les motos de competició de velocitat. Tots aquests mèrits van fer que Alberto Puig es fixés en ell per a les proves de la Copa Movistar, i va aconseguir una plaça després de superar el procés de selecció en el Circuit d’Albacete. Durant els anys 2001 i 2002 va córrer en el Campionat d’Espanya de 125 cc. De 2003 al 2006 va córrer el CEV de Supersport amb una Yamaha R6 de 600 cc. Tot seguit, va fer el salt a la categoria de Fórmula Extreme – any 2007 -, també del CEV, de la mà de l’equip PromoRacing.

Gràcies al seu bon rendiment el Team Merson li va oferir una CBR 1000 cc per a la temporada següent, però a la meitat de la mateixa va haver-hi problemes econòmics i Jordi va haver de tornar a l’equip PromoRacing. L’any 2009, va tornar a Supersport de la mà de l’equip Team Griful i va guanyar dues curses. La següent temporada va fitxar pel PromoHarris pel CEV de Moto2, i el 2011 es va proclamar Campió d’Espanya de Moto2 amb el Team Laglisse.

CAMPIONAT DEL MÓN DE MOTOGP I SUPERBIKE

La seva evolució, el seu talent i la seva bona feina es van veure recompensats. El Mapfre Aspar Team li va brindar l’oportunitat de disputar la seva primera temporada completa a la categoria de Moto2 l’any 2012. L’any 2013 va continuar a la categoria amb l’equip Aspar i va aconseguir fer realitat el seu somni, en imposar-se en el GP d’Alemanya.

L’any 2015, Torres va fer el salt al Campionat del Món de Superbike de la mà del Red Devils Aprilia. Va ser un canvi molt positiu, i va demostrar tindre un gran ritme i una ràpida adaptació a la categoria, ja que des de les primeres cites de la temporada va fer bons resultats i va tancar la campanya en cinquena posició per a confirmar-se com el rookie de l’any. L’any 2016, Torres va sumar-se a l’Althea Racing després de la seva associació amb BMW Motorrad Motorsport i va competir durant dos cursos amb una BMW S1000 RR. Després de finalitzar la temporada 2017 amb un top 4 com a millor resultat i la novena posició en la general, Torres va encarar un nou repte el 2018 com a pilot del MV Agusta Repartiment Corse Team. Amb aquest va disputar 22 curses, ocupant la tretzena posició. A més, l’any 2018, va disputar algunes curses a MotoGP amb els colors del Reale Avintia Racing, ocupant el lloc d’un lesionat Tito Rabat.

MOTOE I ELS DOS CAMPIONATS MUNDIALS

Finalment, l’any 2020, el pilot de Rubir va encarar un nou repte: competir a la Copa Mundial de MotoE. Ho va fer de la mà del Pons Racing 40 – actualment HP Pons 40 -, i de quina manera. En la seva primera temporada en la Copa del Món FIM Enel MotoE, Torres va meravellar a tothom aconseguint el títol de Campió del Món, tot i ser un rookie en la categoria. El pilot espanyol va aconseguir pujar al podi en 4 de les 7 curses, sumant una victòria per acumular un total de 114 punts dels 175 possibles, la qual cosa li va valer per a alçar-se amb el títol durant l’última cursa disputada en el traçat francès de Le Mans.

Una temporada brillant que va repetir-se l’any 2021, quan la dupla d’equip i pilot van revalidar el títol. La defensa de la seva corona va arrencar amb bon peu en pujar al podi a Jerez, abans de ser cinquè a França i tornar a pujar al podi a Catalunya i Assen, on va ser segon. A Àustria, ben tornat de l’estiu, va fer un pas enrere en ser setè, però conservant intactes les seves opcions de brillar a l’última cursa a Misano. El guió de l’any anterior es repetiria, en assaltar el lideratge a la primera de les dues curses del cap de setmana, on va treure partit de les caigudes del llavors líder, Alessandro Zaccone, i Eric Granado. El diumenge, en l’assalt final, sortiria vencedor del seu duel amb Dominique Aegerter, un duel de lo més polèmic del qual el suís sortiria sancionat després de derrocar al de Rubí en l’última volta. Un final de temporada d’infart que el va coronar com a Campió.