Simon Pagenaud amplia el seu avantatge en el campionat de la IndyCar Series gràcies a la victòria a Long Beach. El francès s’ha imposat per davant de Dixon en una maniobra polèmica. Castroneves tanca el podi.
Per segona cursa consecutiva, Helio Castroneves (Team Penske) sortia des de la pole position, en un top6 format pels pilots de Penske i Ganassi amb Dixon segon, seguit de Pagenaud, Kanaan, Montoya i Power en el top6.
L’escenari era el “Monaco” americà, Long Beach, un circuit urbà al costat del port de la ciutat californiana que consta d’onze revolts. Una cursa amb 21 pilots participants per a 80 voltes, sota unes condicions molt caloroses.
Castroneves mantenia els atacs de Dixon en una sortida neta fins arribar a la font on hi hauria un toc entre els pilots de la zona posterior de la classificació, fet que deixava trossos d’alerons escampats pel circuit.
Només era Ryan Hunter-Reay qui aconseguia escalar posicions, situant-se desè. Al iniciar la segona volta, el líder del campionat Simon Pagenaud (Team Penske) aconseguia superar fàcilment a Scott Dixon. Mentrestant, Hunter-Reay (Andretti Autosport) assolia la novena aposició en superar a Newgarden (Ed Carpenter Racing) que rodava amb pneumàtics tous.
Charlie Kimball (Chip Ganassi Racing) era el primer en aturar-se a box a la volta 7, on el pilot diabètic ficava els pneumàtics tous per tallar distàncies. Estratègia que alguns pilots copiarien, però no tots ja que ambdós compostos mostraven el mateix ritme en cursa.
Els pilots que començaven el primer pit stop cap a la volta 21-22 tant els que portaven compostos tous o durs. Els pilots que s’havien aturat més aviat, com és el cas de Graham Rahal (Rahal Lettermann Lanigan Racing) aconseguien recuperar més posicions.
Unes estratègies que es separaven entre les de tres aturades, pilots de la zona mitja, i dues aturades, els pilots que lideraven la cursa en el top7.
Un cop realitzat la primera aturada, Kimball liderava seguit de Castroneves i Dixon qui havia aconseguit superar a Pagenaud. Tot i això, Kimball s’aturava per segon cop a la volta 31 baixant fins la quinzena posició.
La cursa es mantenia molt tranquil·la sense cap caution amb un Castroneves que liderava a meitat de la prova, seguit de Dixon, Pagenaud, Power i Kanaan; Juan Pablo Montoya (Team Penske) era sisè, seguit del primer Honda de Takuma Sato (AJ Foyt Enterprises), seguit de Josef Newgarden, i els Honda de James Hinchcliffe (Schmidt Peterson Motorsport) i Graham Rahal tancaven el top10.
Les segones aturades les obria un altre cop Rahal. Però de les estratègies sorprenia la de Dixon, qui avançava la seva aturada abans del normal, per tal de tenir la pista lliure, per tal de poder aconseguir la primera posició. Això feia reaccionar a tots els líders qui a la volta 53 s’aturaven a box.
Dixon però aconseguia sortir per davant de Castroneves. Aconseguint una primera posició teòrica, però no afectiva ja que Simon Pagenaud amb la pista lliure aconseguia un marge per situar-se líder de la cursa després de l’aturada a box, en que el francès tocava la línia de sortida del box, defensant el liderat in extremis.
El francès i el campió de 2015 s’escapaven de la resta, on la lluita pel tercer lloc era més oberta que mai entre els Penske de Castroneves i Montoya, amb un Kanaan i Sato al darrere esperant el moment oportú. El japonès ja havia superat el Chevy de Power, i feia el mateix amb Kanaan per la cinquena posició. El japonès a falta de 4 voltes ho intentaria amb Montoya qui li tancava la porta amb molta violència.
La bandera de quadres s’apoderava de la pista en una cursa neta sense accidents en que Simon Pagenaud aconseguia la victòria per davant de Dixon. El francès amplia la distància en el campionat de pilots amb 14 punts sobre el neozelandès. Juan Pablo Montoya amb el quart lloc escala a la tercera posició de la general a 28 punts del pilot del cotxe número 22.
Resultats:
1 Pagenaud 2 Dixon 3 Castroneves 4 Montoya 5 Sato 6 Kanaan 7 Power 8 Hinchcliffe 9 Bourdais 10 Newgaden
