A la Fórmula 1 hi ha molts exemples de pilots que han mostrat tenir més talent que el que els seus èxits aparenten. Nico Hulkenberg o “Checo” Pérez abans de fitxar per Red Bull són els exemples més recents. El que no és tant habitual és quan passa això amb un pilot que és doble campió del món. Aquesta és la sensació de bona part del món de la Fórmula 1 amb Fernando Alonso, que atenent únicament al talent, hauria de tenir una carrera més exitosa del que ja és. Però per triomfar a la Fórmula 1 el talent és només un dels factors.
Per guanyar un mundial fa falta un pilot amb talent, un bon cotxe i una bona dinàmica d’equip. Tenim l’exemple ara mateix de Leclerc, un pilot amb talent, amb segurament el millor monoplaça de la graella, es troba a 80 punts de Verstappen, que a part de talent i un bon cotxe, té una molt bona relació amb l’equip, confiança mútua que els fa maximitzar els resultats.
La carrera d’Alonso està plena de situacions com la que ara es troba el monegasc, amb una falta de confiança amb l’equip, que desemboca en una mala relació que empitjora els resultats i acaba amb l’Asturià abandonant l’equip en mals termes. Òbviament, no es pot carregar tota la responsabilitat de la relació a Alonso, però tant a McLaren, Ferrari, un altre cop McLaren i després Alpine, s’ha repetit la pèrdua de confiança i l’empitjorament de la relació que ha acabat amb una ruptura traumàtica. L’únic període llarg de bona relació amb l’equip va ser el seu inici de carrera amb Renault al costat de Flavio Briatore.
En el seu pas per Alpine, les coses van començar amb bona sintonia, L’asturià retornava a la casa que l’havia fet campió amb la vista posada al canvi de reglament de l’any següent, que havia de permetre a l’equip fer un salt endavant. Fins i tot Ocon destacava la cordialitat amb el seu company, amb qui va celebrar la seva victòria a Hongria, fonamentada en la defensa d’Alonso sobre Hamilton a la fase final de la cursa. Però l’hivern va torçar la relació. La millora del Alpine amb el canvi de reglament va ser pràcticament imperceptible, molt lluny del cotxe per guanyar curses que volia Alonso, encara que era un objectiu poc realista. Paral·lelament Alpine denomina com a pilot reserva a Oscar Piastri, flamant campió de la F2 i que per sorpresa es quedava sense seient titular a la F1.
Aquests 2 fets junts, Alonso els va llegir com a un canvi d’estratègia d’Alpine que buscava desfer-se d’ell i buscar un desenvolupament a llarg termini amb Piastri al seu lloc. Segurament tenia raó en aquesta lectura, però la resposta d’Alonso no va ser en cap cas conciliadora i des de l’inici de temporada es van veure els ja típics comentaris crítics amb el cotxe i l’estratègia. La relació amb el seu company d’equip també es va deteriorar, Ocon perquè es sentia 1r pilot o perquè volia demostrar la seva capacitat de ser-ho, li plantava batalla a Alonso quan es trobaven en pista, més d’un cop provocant pèrdua de temps als 2 pilots. La cordialitat s’havia perdut i les desconfiances creixien, i els últims mesos la situació es va deteriorar ràpidament. Mentre Alpine negociava amb Alonso una renovació, l’asturià va saber que el contracte de Piastri expirava el 30 de Juliol, i va dilatar les converses per tal de que Piastri es busqués un altre equip i després, un cop passada aquesta data, va anunciar que fitxava per Aston Martin, deixant a Alpine sense cap dels 2 pilots i provocant una tempesta legal que encara s’ha de solucionar.
La responsabilitat ha de ser compartida entre Alpine, que no va tractar a Alonso amb honestedat i lleialtat i el propi Alonso, que va decidir cremar tots els ponts un cop va deixar de sentir-se protagonista de l’equip. El problema és que això passa factura, i si bé després del fiasco de McLaren el 2007 Ferrari va apostar per ell el 2010, des de llavors, els canvis d’escuderia han anat baixant el nivell, almenys pel que fa al prestigi. De McLaren es va passar a Alpine, un nou projecte que puntuava amb regularitat però tenia molt lluny als primers i ara passa a Aston Martin, que està patint per no ser el pitjor equip de la graella.
Molts anys s’ha parlat de la possibilitat de que Mercedes o Red Bull comptessin amb ell per cobrir forats com la retirada de Rosberg o el fiasco de l’any de Gasly i Albon com a companys de Verstappen, però en tots 2 casos es va apostar per pilots amb menys talent, però que no posaven en risc la dinàmica de l’equip. Des d’Espanya sovint s’han menyspreat aquests moviments com a fitxatges per no molestar als líders de l’equip, quan la lectura més lògica ens diu que en un equip que ja funciona bé i té un gran pilot, és preferible un pilot bo que no porti problemes que una estrella que si que en porti. És a dir que si Alonso hagués sigut més conciliador durant la seva carrera, hauria tingut moltes més oportunitats de seure en un Mercedes o un Red Bull i, per extensió, d’haver sumat algun títol més al seu palmarès.
