El retorn de l’icònic Gran Premi al calendari i la reacció del gran circ al tornar als carrers del barri de Montecarlo donen bona mostra de la importància d’aquesta cita. Tot i no ser el circuit més espectacular i ser pràcticament una cursa en processó en la que només els pilots amb monoplaces molt superiors poden plantejar una estratègia ofensiva, Mònaco és una cita ineludible per moltes raons.
Comencem pel principi, totes les organitzacions, des dels estats més potents fins a les grans empreses, passant per entitats de tot tipus, requereixen de legitimitat, d’un discurs que justifiqui la seva posició, la seva existència. Per a les monarquies, l’arbre genealògic representava la principal via, ser descendent de, però també l’herència, si una família perdia les seves propietats, perdia gran part del seu poder. Els estats també tenien els seus elements, la corona és el principal element comú que donava legitimitat a governants, també en cas de canvi de dinastia.
Més enllà dels estats, les entitats també busquen connectar amb el passat per donar solidesa al present, en el futbol, l’escut o l’estadi són part importantíssima i quan hi ha canvis, la situació del club és sensible, també els antics integrants formen part d’allò que justifica la importància d’un club (samarretes retirades, estàtues). Dins de la F1, els equips històrics funcionen igual, uns colors, els antics campions, formen un patrimoni que justifica que rebin més ingressos, pel que aporten a la competició.
Tot es redueix a la continuïtat, la legitimitat es construeix a llarg termini, mantenint elements en el temps. La F1 aconsegueix aquesta legitimitat per 2 vies, els equips històrics i els Grans Premis històrics. En el cas dels equips, Ferrari és segurament el cas més important, que ha competit des de la primera temporada i és l’equip amb més campionats, però McLaren i Williams també tenen un pes molt important en donar-li el títol de categoria reina de l’automobilisme. En el cas dels Grans Premis, igual que els equips, hi ha una sèrie de circuits que tothom pot recitar gairebé de memòria, Silverstone, Spa, Monza i Mònaco, circuits que formen part l’imaginari dels aficionats.
Mònaco, entre tots ells, potser és el més rellevant, perquè ajunta en un Gran Premi les dues vessants del que és l’automobilisme. d’una banda lliga la F1 amb les curses del període d’entreguerres, reclamant la successió d’aquells orígens. De l’altra, tot el que rodeja el Gran Premi, l’aristocràcia europea, els benefactors dels equips, representen el que ha estat sempre l’automobilisme, un entreteniment de les elits que són qui va fer créixer el campionat abans de l’explosió dels drets televisius.
Però que la metafísica no ens distregui dels motius més terrenals, i és que un Gran Premi de Mònaco convenç a qualsevol patrocinador molt més fàcilment que qualsevol estudi de mercat. Les subhastes benèfiques, les desfilades de moda, les festes abans i després de la cursa, totes les tradicions que envolten el Gran Premi han estat modulades per enlluernar a un públic tan difícil d’enlluernar com l’alta societat europea. A més, la graella de sortida més petita del campionat és també la més poblada, plena d’ambaixadors de marques i de VIP’s que li sumen encara més Glamour a l’escenari. Aquest també és un dels motius pel que el retorn de Mònaco ha sigut tan ben rebut pels equips, perquè encara que aquest any no sigui igual que els anys anteriors, significa un pas més en la normalització de la situació.
No podem oblidar que, a l’igual que en tota la resta d’esports, l’absència de públic ha suposat un cop molt gran als ingressos de tothom, tant dels circuits com dels equips i fins i tot la pròpia F1. Tothom vol començar a veure la llum al final del túnel i un Mònaco amb públic limitat, sens dubte és un pas en aquesta direcció.
