FormulaRapida ha pogut gaudir de “F1: La pel·lícula”, que es va estrenar el passat divendres en els cinemes
“F1: La pel·lícula” ha arribat als cinemes amb força, amb Brad Pitt al capdavant d’una producció que vol combinar acció, emoció i motorsport d’alt nivell. Es ven com una carta d’amor a la Fórmula 1, i ho és, però també com un film accessible per a aquells que no han seguit mai una cursa. Aquest doble enfocament és, alhora, el seu gran encert i el seu petit desencaix, especialment per als aficionats més fidels a l’esport.
D’entrada, cal dir que la pel·lícula no està pensada exclusivament per a fanàtics del Gran Circ. Té l’objectiu claríssim d’arribar a un públic més ampli. Ara bé, si ets aficionat de la Fórmula 1, la gaudiràs, sempre que siguis capaç de deixar a banda, per una estona, l’exigència de la versemblança.
Hi ha, això sí, detalls que no acaben d’encaixar si segueixes la competició de manera fidel. El primer —i potser el més cridaner— és el temps que el protagonista, Sonny Hayes (interpretat per Brad Pitt), ha estat allunyat de la Fórmula 1 abans de fer el seu retorn a la graella. Sense fer spoilers, la seva reaparició no acaba de ser gaire realista, ni per edat ni per context esportiu, i xoca frontalment amb el que sabem del funcionament actual d’aquest món tan selectiu i exigent.
Però l’espectacle, això sí, és majúscul. Visualment, la pel·lícula és increïble. Les imatges són simplement espectaculars, amb una sensació de velocitat que molt poques vegades s’ha aconseguit al cinema de motor. Els plans aeris, el so dels monoplaces… tot contribueix a crear una immersió total. La feina de postproducció i efectes especials és realment impecable, i aconsegueix fer-te vibrar com si fossis al costat de la pista. És, sens dubte, el punt fort de la pel·lícula.
Brad Pitt, per la seva banda, ofereix una actuació més que solvent. Sap adaptar-se amb naturalitat al seu personatge, un veterà que torna amb esperit lluitador i amb la missió de guiar la nova generació.
Ara bé, si entrem en la part menys desenvolupada, cal parlar dels altres pilots. I és aquí on la pel·lícula deixa una oportunitat desaprofitada. Els noms reals de la graella hi són —Hamilton, Verstappen, Leclerc, Sainz, etc.— però les seves aparicions són purament decoratives. No hi ha gaire interacció entre ells i els protagonistes, i això fa que es perdi part del que fa tan rica i apassionant la Fórmula 1. Aficionats habituals trobaran a faltar més moments entre aquests grans noms, més vida dins el paddock.
Tot i això, la pel·lícula no es fa llarga en absolut. De fet, quan arriba el final, et quedes amb ganes de més. En definitiva, F1: La pel·lícula és una aposta valenta i efectiva per portar la Fórmula 1 a un públic més ampli. No busca el realisme absolut ni la fidelitat històrica; busca emocionar, fer vibrar, explicar una història que funcioni dins i fora del circuit. Si ets aficionat de tota la vida, ves-hi amb la ment oberta i prepara’t per veure algunes coses que no acaben d’encaixar amb la realitat. Però també prepara’t per gaudir d’una experiència cinematogràfica immersiva. I si no ets seguidor de la F1, potser sortiràs del cinema amb ganes de començar a mirar curses.
