Durant la temporada 2022, la constructora italiana ha comptat amb vuit motos a la graella: dos de l’equip oficial, el Ducati Lenovo, dos del Pramac Racing, dos del Mooney VR46 i dos més del Gresini Racing
Durant aquesta temporada passada, són molts els cops que he escoltat i he llegit a xarxes socials que MotoGP s’ha convertit en una “copa Ducati”. Un debat molt present en cada una de les cites del calendari entre els seguidors de la disciplina. Mentre alguns ho veuen com un factor positiu, altes asseguren que és dolent per a la competició que vàries de les motocicletes de la graella siguin de la mateixa marca.
Cal recordar que durant aquesta temporada, Ducati ha dipositat tots els seus esforços per a poder tenir vuit motos a la graella, una feina incansable i una despesa que la resta de marques no han assumit de la mateixa manera. Mentre les motos del Ducati Lenovo i el Pramac Racing han estat la Ducati Desmosedici GP22, els pilots del Gresini Racing i del Mooney VR46 han competit amb la Desmosedici GP21, a excepció de Luca Marini, que també ha competit amb el prototip d’aquesta temporada. El resultat ha estat el títol de millor constructora, amb 32 podis aconseguits entre tots els seus pilots, a més del títol de Campió del Món amb Pecco Bagnaia.
Des de la meva perspectiva, crec que els esforços que Ducati ha fet són dignes d’aplaudir. Han dut la moto a un nivell estratosfèric, convertint-la en la més completa de la graella actual, respecte a potència, pel que fa a velocitat punta i també pas per corba. El fet de tenir vuit màquines a pista, ens garanteix que continuarem veient espectacle per part de la fàbrica de Borgo Panigale, qui té més pilots per a donar instruccions sobre quins aspectes cal millorar. Si Ducati té els recursos com per a continuar mantenint tal quantitat de màquines, bona notícia per ells. És un factor que els fa anar un pas per davant de marques tradicionalment campiones, com Yamaha o Honda. Això, opino, tan sols és un indici que la resta han de posar-se les piles i treballar més de valent.
D’altra banda, cal recordar que ja en altres moments de la història s’ha vist un domini d’una constructora per sobre de la resta. Per exemple, durant la temporada 2007, Honda va tindre 6 pilots a pista, dos del Repsol Honda Team, un del Honda LCR, dos de Honda Gresini i un del Konica Minolta Honda. Per no parlar que l’equip oficial va arribar a tindre quatre pilots a les seves files entre 1996 i 1999. Però llavors, ningú no va queixar-se d’aquell domini.
Tampoc crec que es pugui parlar d’un campionat monomarca. Hem de recordar que veiem grans espectacles a categories com Moto2 i Moto3, on hi ha poca varietat de marques (KTM, Honda i Husqvarna a Moto3 i MV Agusta, Kalex i Boscoscuro a Moto2) i l’emoció està totalment servida, ja que la diferència la marca el treball en equip i cada pilot, entre altres factors.
En definitiva, crec que sí que és veritat que hi ha una gran quantitat de possibilitats que surti victoriós un pilot Ducati quan n’hi ha 8 a pista. Però sens dubte, arribar on són és un mèrit que no mereix ser desprestigiat. Tampoc crec que aquest domini sigui perjudicial per al campionat, perquè com he dit abans, la millora d’una marca ha de servir per a pujar el llistó i que la resta arribin a l’alçada. Sens dubte, Ducati ha fet d’aquest 2022 un campionat millor i de pur espectacle, un factor positiu per a tot aficionat.
