Aquest passat cap de setmana es va celebrar el GP d’Abu Dhabi: l’última cita del mundial 2016. Cita que va decidir per a qui seria el títol d’aquesta temporada, i alguna altra cosa que quedava pendent.
Abans que comencés la cursa, tots coneixíem el guió preestablert. Si no passava res estrany a la sortida, Lewis Hamilton mantindria un ritme “lent” controlant el liderat de la carrera amb l’esperança que algun Ferrari o algun Red Bull li amargués la nit al seu company, i Nico Rosberg intentaria aguantar enmig d’aquest sandwitch per emportar-se el campionat a casa. I això va ser el que va passar.
Ja desenvolupada la cursa, en Rosberg semblava tenir-ho tot de cara ja que els seus rivals estaven relativament lluny d’ell, i barallant-se entre si. Les coses van canviar quan, després que tots fessin la seva primera parada, es trobessin a un Max Verstappen que havia fet una virolla a la sortida i estava optant per una estratègia diferent. Qui es va quedar encallat darrere d’ell? Doncs no va ser un altre que el pobre Nico, qui venia amb un ull posat en els de darrere. Al contrari del que pensarien molts dels seus detractors, Rosberg va arriscar, sabent que no podia mantenir aquesta situació, i va avançar a en Max amb un gran maniobra. L’holandès no li va posar les coses gens fàcils ja que durant 3 corbes els dos pilots van estar en paral·lel. Aquesta acció serà el símbol del Mundial de Nico Rosberg.
D’aquesta manera es va arribar a la part final de carrera, on un Hamilton, cada vegada més desanimat, controlava la cursa amb un ritme molt lent i un Nico que el seguia, molt de prop, comptant les voltes com si fossin anys. I va passar el que havia de passar: els dos pilots que van optar per estratègies diferents, Verstappen i Vettel, van arribar per posar una mica d’emoció a la cosa. En Vettel va superar a en Verstappen, ja que portava els pneumàtics molt més frescos i es va motivar (moltíssim) quan va veure que tenia a l’abast als dos Mercedes. Suposo que sabia que el motiu pel qual estava tan a prop d’ells no era que, de cop i volta, el seu Ferrari s’havia tornat competitiu, sinó que en Lewis estava especulant per si “passava alguna cosa”. Finalment no va ser així: en Nico va aguantar durant tres voltes les envestides d’en Sebastian i es va proclamar campió del Món.
Personalment, crec que en Nico es mereix més que ningú (més que en Lewis si diem la veritat, només competia contra ell) aquest mundial, i que Hamilton va jugar bé les seves cartes. Per a mi va ser de broma els missatges que li llançaven per ràdio dient-li que si volia guanyar la cursa havia d’augmentar el ritme. El que volia guanyar era el mundial! Tots ho sabien! I no estaven jugant-se res com a equip, perquè ja tenien el mundial de constructors. En fi, al podi tots contents: en Lewis ha guanyat les últimes curses i pensa que ha fet tot el possible per guanyar el campionat (clar, si ho comptes des que es va posar les piles, abans no); en Nico ha guanyat el mundial (molts ja pensàvem que seria el nou Stirling Moss) i en Sebastian va tornar a pujar al podi després d’unes quantes carreres (va creure que el Ferrari ja era competitiu i s’espera un coet per al 2017).
Pel que fa als altres, que gairebé me’ls oblido (com va fer la realització), cal destacar el trist abandonament d’en Jenson que ja no el tornarem a veure més (encara que ell digui que sí), la bona 9a posició de Massa per acomiadar-se, les bones sensacions d’en Fernando amb el McLaren (encara que va ser caut quan li van preguntar per 2017) i poca cosa més.
El mundial del 2017 ve amb canvis que sembla que són per millorar l’espectacle (i no el negoci). Així que caldrà agafar-lo amb ganes i esperar que aquestes no es vagin diluint pel camí.
