A la Tribuna d’avui m’agradaria ser sincer i emocional: Charles Leclerc es mereix ser campió del món… i a més a més, ho val.
Sempre parlem que en cada generació sorgeixen una sèrie de talents, escassos com a número e immensos en quant a talent. Seria un insult a la lògica obviar a Verstappen, portador de la corona, tricampió, i dominador de la categoria, encara que el seu periple victoriós està sens dubte ajudat per tenir una màquina imbatible.
Charles, el monegasc en rebel·lia
Ferrari és símbol de passió, lluita i també de talent. La seva història, intrínsecament lligada a la F1 (lloc en la qual ha estat baluard i vaixell almirall de la mateixa) ha estat sempre sinònim de grans campions i de llegendes eternes. El cas de Michael Schumacher sens dubte és el més recent, sent l’alemany qui va aconseguir reconduir a la Scuderia cap a el camí del triomf, creant un binomi imparable.
Des de les seves magnífiques classificacions fins a una impecable lectura de carrera, els anys que porto veient a Leclerc sempre m’han donat a entendre que no era un pilot més. No podria ser el component B de cap equip ni segurament el seu talent seria aprofitat en tal empresa. La pèrdua del seu pare i de Jules, han creat un esplèndid guerrer, ansiós per retornar la glòria a Maranello.
2024: una nova oportunitat
Si bé és cert que la temporada va començar amb tints d’una anunciada dominació de Red Bull, l’esdevenir de les últimes curses ha obert la porta l’esperança: ‘Mad Max’ no és imbatible. La primera de Norris a Miami i la victòria de Leclerc a Mònaco obren un nou panorama en la F1, la qual està necessitada amb urgència de noves batalles i vencedors.
Després d’analitzar-ho des que arrenqués a córrer el seu periple en F1, allà per 2018… sempre he albirat en Charles tints clars de futur campió, i quin millor escenari que el vermell per a conquistar la glòria. Amb el seu innegable talent i amb una Scuderia que sembla haver trobat el camí de l’estabilitat, no sembla cap bogeria pensar en Leclerc com a contendent al títol aquesta temporada…
