Site icon FormulaRapida.net

1 de maig de 1994: 21 anys de la gran tragèdia

Ayrton Senna, Imola, San Marino, 1 May 1994. (Photo by Rainer W. Schlegelmilch/Getty Images)

Ja ha passat un any més d’aquest tràgic 1 de maig de 1994. Al 2014 es van commemorar els 20 anys de la mort del mític Ayrton Senna, i avui ja ha tornat a passar un any més, complint-se els 21 llargs anys des que va esdevenir. Per això avui repassarem tot el que va passar aquell cap de setmana tan negre del GP de San Marino de 1994, en què dues estrelles més van pujar al cel.


29 d’abril de 1994. Aquest dia va començar un dels caps de setmana més foscos dels 65 anys d’història d’aquest esport. Era la tercera cita del calendari d’aquesta temporada, ja s’havien disputat les dues primeres curses a Interlagos i Aïda, ambdues guanyades per Michael Schumacher i el seu totpoderós Benetton-Ford. En paral·lel, Ayrton Senna començava la seva nova etapa a Williams després de sis temporades a McLaren: per ara el brasiler comptava amb zero punts en el campionat, ja que en les dues curses va haver d’abandonar per accident.

La pressió es cessava en Senna i Williams, tots dos campions del món que es veien superats per dos novells, Schumacher i Benetton, que lideraven amb autoritat. Aquest primer dia Senna ja va liderar els entrenaments, però en ells va arribar el primer ensurt del cap de setmana; Rubens Barrichello, de l’equip Jordan-Hart, patia un fort impacte frontal contra el mur, volant fins i tot pels aires i donant una volta de campana. El fort accident va fer témer per la vida del brasiler, que per sort va sortir il·lès d’aquest espantós xoc.

Però això era només el principi d’uns dies negres per a l’automobilisme. Tot va començar a canviar el 30 d’abril de 1994. Al Autòdrom Dino Ferrari es va celebrar la sessió de classificació, en què Ayrton Senna, per tercera vegada aquesta temporada del 94, aconseguia la Pole Position de manera intractable per davant del Benetton de Michael Schumacher i el Ferrari de Gerhard Berger.

No obstant això la classificació d’aquest Gran Premi de San Marino va quedar marcada per una altra incidència. Al llarg del transcurs de la sessió, es va poder presenciar un accident molt greu; el Simtek-Ford de Roland Ratzenberger se sortia de pista al voltant dels 320km/h, impactant frontalment contra el mur i quedant inconscient a l’acte. Per desgràcia, el jove austríac va perdre la vida en el seu trasllat a l’hospital als només 33 anys, deixant el Paddock en un ambient molt trist i decaigut de cara a la cursa de diumenge, la qual es va estar a punt de cancel·lar pel succeït.

Ratzenberger era un pilot novell molt poc conegut, que va arribar a la F1 de la mà de Simtek, un equip modest que també s’estrenava en aquest 1994. Els resultats no van acompanyar, ja que en la primera cursa no es va classificar per a poder-la córrer, i en la segona a Aïda va partir des de l’última posició per acabar en una bona 11ª, vistes les condicions. Abans d’això va començar la seva trajectòria a Alemanya on va guanyar carreres importants, que el van portar a guanyar posteriorment el Festival de Fórmula Ford a Brands Hatch. Més tard disputaria la Fórmula 3000 japonesa on va guanyar algunes curses. A la vegada, va disputar fins a cinc edicions de les 24 hores de Le Mans, obtenint un bon cinquè lloc amb un Toyota 93-CV al 1993.

I finalment va arribar el tràgic 1 de maig de 1994. La graella de sortida era diferent a les altres, no es veien somriures ni entusiasme per córrer aquesta cursa. Els pilots s’asseien en els seus seients respectius per compromís, no per la passió que sempre havien volgut. El que més Ayrton, que com es va saber després mai va voler participar en aquesta cursa, la qual encapçalaria des del principi. Un principi problemàtic, i és que ja només començar hi va haver un fort accident, i és que el Benetton de JJ Lehto quedava clavat a la sortida, i sense poder-ho esquivar, per darrere el Lotus de Pedro Lamy impactava violentament contra ell.

Aquest contratemps va provocar l’entrada del cotxe de seguretat a la pista, un fet inusual en aquesta època, i de la qual s’havien registrat pocs casos en què el cotxe de seguretat hagués fet acte de presència en pista. D’aquesta manera Senna es va situar darrere del ‘Safety Car’, amb el Benetton de Schumacher a l’esquena, i havent de mantenir un ritme molt baix donada la poca experiència en aquesta situació que tenia el conductor del cotxe de seguretat. Això va fer refredar les rodes dels pilots, un fet perillós que podia portar a la manca d’adherència dels pneumàtics.

Al final de la volta quatre el cotxe de seguretat va abandonar la pista, i la bandera verda va tornar a ondular en pista. Els pilots van apretar, Ayrton agafava uns segons de distància amb ‘Schumi’, però en arribar al revolt de Tamburello… El Williams FW16 del brasiler es va anar recte a alta velocitat, impactant frontalment de manera molt violenta contra el mur i arrossegant-se per l’escapatòria diversos metres fins a quedar parat paral·lelament amb la pista.

Senna no donava mostres que estava bé, les imatges de la televisió mostraven que el pilot no es movia, estava inconscient. Van arribar els serveis mèdics al lloc dels fets, la cursa es va interrompre, i la por es va apoderar a tot el món de l’automobilisme, que després del fatal accident del dia anterior es temien el pitjor.

Els metges el trèien del monoplaça i l’atenien en la mateixa pista fins que el van assegurar en una llitera i el van posar en un helicòpter per traslladar-lo a un hospital. Però va ser massa tard, Ayrton Senna ja havia mort. El pilot de São Paulo havia estat colpejat per una barra de la suspensió en el seu cap, el que li havia produït un cop fatal que va acabar amb la seva vida als 34 anys d’edat.

Finalment pel que fa a la cursa, se la va adjudicar Michael Schumacher amb autoritat gràcies al gran ritme del seu Benetton-Ford. Després de l’alemany, a gairebé un minut va creuar la meta el Ferrari de Nicola Larini, que va aconseguir el seu únic podi a la F1. El tercer esgraó va ser per al McLaren de Mika Hakkinen, que va deixar sense premi a Karl Wendlinger, que va fregar el podi amb el seu Sauber-Mercedes.

Les causes de l’accident 21 anys després segueixen sense aclarir-se. Hi ha moltes teories al respecte; la manca d’adherència produïda pel Safety Car, un sot que va descol·locar el monoplaça i fins i tot una fallada mecànica del Williams que el va fer sortir en aquest revolt per impactar en un angle exacte perquè la barra de suspensió li impactés al cap. Tot va ser molt desafortunat, res segueix clar del que va passar, però des d’aquest maleït instant fins avui, el fort buit s’ha quedat en tots els familiars, amics, companys i aficionats d’Ayrton, al qual se’l recorda amb molta nostàlgia.

Més nostàlgia ens entra en recordar les seves grans gestes en aquesta competició. Recordem que Senna va debutar a la F1 durant el Gran Premi del Brasil de 1984, en el qual va portar un modest Toleman-Hart TG183B, el qual va pilotar durant tota aquesta temporada, fent memorables curses com la de Mònaco, que tots recordaran, en la qual va finalitzar segon sota la pluja fent una excel·lent cursa que de poc li treu el triomf al McLaren d’Alain Prost.

Precisament curses com aquesta o els altres dos podis a Brands Hatch i Estoril li van donar un seient al llegendari equip Lotus, per a qui va conduir les tres següents temporades. Només començar, en la segona cursa disputada a Portugal, Ayrton ja va aconseguir la seva primera victòria, també sota pluja, imposant-se amb autoritat al Ferrari de Michele Alboreto. En aquestes tres temporades amb el Team Lotus va anar agafant l’experiència necessària a la Fórmula 1, competint amb els pilots punters i tancant les temporades entre els cinc primers classificats de la general.

El seu espectacular talent li va donar el lloc a McLaren al costat d’Alain Prost, en què tots dos estaven dominant les passades temporades. La tònica va ser la mateixa i en aquest 1988 Senna es va adjudicar el seu primer campionat del món al Japó, després de remuntar catorze posicions a Suzuka i d’aquesta manera culminar una de les seves millors temporades. La lluita Senna-Prost va anar a més al 89, i després de moltes batalles s’ho van jugar tot a Suzuka, on tots dos es van tocar i Ayrton va poder continuar per guanyar la cursa i poder lluitar pel títol fins a l’última cursa a Austràlia. No obstant això va ser desqualificat i sancionat per provocar l’accident i saltar-se la ‘xicant’ del traçat japonès, perdent el Mundial en benefici de Prost.

La història va seguir amb Prost a Ferrari durant 1990, en el qual tots dos van tornar a xocar a Suzuka durant la sortida, en la qual Senna va envestir a Prost després de creuar-se aquest al primer revolt. D’aquesta manera va acabar el campionat en mans del brasiler, que va seguir la seva ratxa al 91 guanyant per primera vegada al Brasil en una cursa històrica, i tenint una temporada rodona que es va endur al Japó de nou, gràcies a l’abandonament del Williams de Nigel Mansell.

Durant el 92 i el 93 Senna es va veure eclipsat pel domini de Williams, que es va endur tots dos campionats amb Mansell i Prost al volant. Durant aquests anys va fer també grans actuacions, guanyant curses impossibles com la que molts recorden a Donington Park. Finalment es va passar a Williams després de guanyar la seva última cursa amb McLaren a Adelaida, i d’aquesta manera començar una nova etapa, que com ja els hem explicat abans, va acabar prematurament de la pitjor manera possible.

Aquest és un record més a l’enyorat Ayrton Senna, el pilot brasiler considerat un dels millors pilots de tots els temps després totes les seves mostres de talent que va oferir al públic d’aquesta disciplina. Ayrton ens va regalar 162 carreres en què va guanyar 41 i es va adjudicar tres temporades. Records difícils d’oblidar, que de ben segur es recordaran i s’explicaran en les pròximes dècades.

Sempre Ayrton.