Sens dubte, aquest GP d’Espanya ha estat el que més he gaudit d’aquesta temporada 2016. I és que la cursa va ser espectacular i històrica. L’incident dels dos Mercedes ens va portar la victòria d’un Verstappen que es converteix en el guanyador d’un GP més jove de la història.


Quan el semàfor s’apaga costa veure tot el que passa en els primers metres de carrera, però aquesta cursa es va emportar la grossa. Rosberg va avançar Hamilton només començar, els dos Red Bull es barallaven, Raikkonen ho intentava per fora … ¿I per darrere? Qui sap! Però l’espectacle va arribar al revolt 4: Hamilton, en el que jo crec que va ser un intent desesperat, va voler avançar a Rosberg per dins i com no hi havia espai es va ficar per l’herba; total, que va perdre el control i es va emportar a un Nico que no va deixar ni un centímetre de marge. Aquest incident va deixar fora els dos Mercedes i va convertir la cursa del GP d’Espanya en la més interessant del mundial. Així estan les coses, quan els Mercedes no hi són, la cursa cobra sentit, ja que la victòria queda en l’aire. I aquesta vegada, la victòria era una Final a 4: tant els Ferrari com els Red Bull semblaven tenir opcions de emportar-se-la. Els dos equips van fer el mateix: l’estratègia de 3 parades per al primer pilot, Vettel i Ricciardo; l’estratègia de 2 parades per al segon, Raikkonen i Verstappen. El cas és que res va sortir com s’esperaven. L’estratègia dolenta va resultar ser la bona i viceversa, i van ser Raikkonen i Verstappen els que es van disputar la primera posició. L’holandès no va cometre errors i es va imposar a un Raikkonen que, malgrat estar molt a prop, mai va ser una amenaça per al jove Max. Chapeau per a Max. Va saber portar la pressió d’estar en un equip campió sent tan jove, i va aguantar tota la polèmica que havia acompanyat el seu ascens.
El podi el va completar un Vettel que ja pot donar les gràcies a la mala sort de Ricciardo. L’australià va tornar a punxar quan lluitava pel podi. Els Red Bull amenacen la segona plaça del campionat de constructors i és que sembla que Ferrari, fins i tot amb la presència del senyor Marchionne, no acaba de tirar. El cinquè va ser Bottas, en una cursa on va estar en terra de ningú, vaja, com el seu equip. Els Williams no poden amb els de dalt i de moment, tampoc els molesta ningú per darrere. Sisè va ser Carlos Sainz. L’espanyol va fer una bona feina i va demostrar que ell també pot fer grans coses. És clar que posats a triar un dia sense mala sort, va i escull el mateix en el que el seu antic company es converteix en llegenda. I és clar, vulguis que no, la seva actuació va quedar una mica eclipsada. El setè va ser Checo Pérez, seguit molt de prop per Massa. Mentre que el mexicà segueix en progressió com el seu equip, Massa va remuntar des de la 18a posició per acabar per cinquena vegada en els punts. Atenció, perquè ell i el seu company són els únics que han puntuat en totes les carreres. Van tancar el top 10 Button i Kvyat. El britànic va demostrar que el McLaren pot puntuar regularment, la mala sort se la va emportar el seu company Alonso, qui va haver de retirar-se per problemes mecànics i no va poder assaborir un bon resultat a casa, on el l’especatcle ja l’havia servit abans en el Drivers Parade. Per la seva banda, el pilot rus va tenir un bon final de carrera, on es va desdoblar  del Red Bull de Ricciardo i va estar a punt de guanyar-li la posició a Button. Crec que cal valorar l’esforç de Daniil, perquè quan et pugen guanyes motivació i creus que pots amb tot. I això és el que va passar amb Max. Però seguir cap endavant després que et baixin al júnior team no ha de ser gens fàcil.
Aquesta ha estat la meva visió del GP de casa. Estic segur que aquest mundial serà molt més emocionant que el de 2015. Ara toca esperar a Mònaco per veure la continuació d’aquesta història. Com serà el retorn dels Mercedes? Els Red Bull podrien tornar a optar a la victòria? Pot sorprendre McLaren en el circuit urbà?

Leave a Reply