Podríem dir que Fernando Alonso és el Cristóbal Colon de l’automobilisme. A principis de segle l’asturià va descobrir la F1 a un bon grapat de milions d’espanyols i ara, aquest 2017, ha tornat a fer una gesta similar amb les 500 milles d’Indianapolis.

Els dos mons de l’automobilisme (amb el permís del mundial de resistència) han estat durant molts anys d’esquena. Tot i que cal recordar que no sempre va ser així. Durant els primer mundials de F1, als anys 50, les 500 milles d’Indianapolis eren una prova puntuable. Encara que mai cap pilot europeu va anar a disputar-la mentre va ser una prova del mundial; i cap nord-americà va disputar cap més cursa del mundial que no fos les 500 milles. En principi el motiu eren les despeses. Traslladar tot el material suposava una quantitat inassolible pels equips europeus. Ara bé, el 1955, la primera prova del mundial va ser a l’Argentina, i tots els equips van anar a participar-hi. Quan va arribar Indianapolis la història va ser la de sempre: ni un. Aquí queda l’anècdota…

Veient la Indy 500, no només m’he fixat en les diferències a nivell d’espectacle i normativa, sinó que com a pilot m’he dedicat a observar també les diferències de pilotatge. Perquè sí, sóc un més d’aquells que s’ha mirat la Indy per primer cop aquest any per la participació de l’Alonso. No crec que hi hagi res de negatiu en això. Aquest dos campionats són dos mons diferents amb interessos diferents que porten separats molts anys. He pogut sentir durant aquests dies moltes crítiques “d’experts” al fet que molts aficionats descobreixin la Indycar ara. Una ximpleria. El que ningú diu és que si a Europa sabem poc d’EEUU, allà no tenen ni idea de F1. Perquè com bé sap tothom, la Indy, abans que res, és espectacle, és l’Amèrica en estat pur.

Què te la Indy que no tingui la F1? Doncs bé, el primer que salta a la vista és l’oval. Mai havia entès quina gràcia tenia córrer en un circuit d’aquestes característiques, i encara menys quina gràcia tenia veure-ho.. Ara sé que té els seus aspectes positius, que no és fàcil pilotar en un circuit així a més de 370 km/h durant més de tres hores i que els finals sempre seran d’infart. Però com a pilot no canviaria un circuit amb corbes i rectes per un oval. Reconec que m’agradaria provar-ho, però estic molt segur de que no ho canviaria per Mònaco, Spa, o Monza. El que em va resultar molt avorrit de la cursa no va ser l’oval, sinó el pace car. Crec que s’ho haurien de fer mirar. És evident que és complicat netejar la pista després de que un monoplaça impacti contra el mur exterior. Però encara així, vaig torbar llarguíssimes les estones protagonitzades per Jeffrey Dean Morgan (Negan a The Walking Dead) al volant. Li resta emoció i dinamisme: objectius de la cursa.

S’acostuma a dir que qualsevol pot guanyar les 500 milles d’Indianapolis; del primer a l’últim. Bé, crec que es podria aplicar el mateix a tot el campionat de la Indycar. Una categoria on tots porten el mateix xassís i només hi ha dos motors possibles: Honda i Chevrolet. Res a veure amb la F1, on cada equip dissenya i fabrica el seu monoplaça i on les quatre marques de motors (potser tres) evolucionen constantment. La Indy no és res que no coneguem. S’assembla a la FIA F3: mateixos xassissos i dos motors. Però la F1 mai serà així, perquè des de sempre el seu màxim principi ha sigut l’evolució i el desenvolupament constant. Cadascú ha de tenir en compte les seves prioritats i veure allò que més li satisfaci, res més…

En resum, la Indycar és més espectacle i té elements automobilístics més purs: cotxes amb menys ajudes, no tan complicats a nivell tecnològic, tothom té prestacions similars… La F1 per altra banda té el prestigi, els equips històrics, la constant evolució i pressupostos cada vegada més estratosfèrics i, per tant, més desigualtats. A vegades semblen avions!

Actuació d’Alonso

És ben fàcil saber valorar la participació d’Alonso a la Indy 500. L’asturià va estar sempre al capdavant, en entrenaments, en la qualy i en la gran cursa. Va arribar a liderar-la i quan faltaven poques voltes i s’acostava el moment decisiu (es trobava en el top 10, molt a prop de Sato, pilot que va acabar enduent-se la cursa) va arribar la crueltat extrema. Si Alonso fugia, no només de les males prestacions del seu Honda de F1, sinó també de les averies; la Indy el va castigar amb la mateixa moneda. Segurament no hi ha res més dolorós per un pilot que acabar d’aquesta forma una carrera. I Alonso en porta ja unes quantes. Riure’s d’ell és una forma bastant curiosa de valorar l’esforç i el treball d’un pilot que no mereix res d’això.

Al contrari del que molts van opinar, que Alonso estigués lluitant per la victòria no era un “acabose” o una autèntica bogeria. Alonso, un dels millors pilots de l’actualitat, és perfectament capaç d’adaptar-se ràpidament a qualsevol cotxe i guanyar. Hi ha altres pilots que també poden fer-ho: us deixo a vosaltres que poseu els seus noms.

Leave a Reply